Ampliar la mirada: edició i autogestió. Conversa amb Pensaré Cartoneras

La Rosa i el Marc són part del col·lectiu Pensaré Cartoneras que va néixer al 2013 entre València i Mèxic i que des d’aleshores no ha parat d’enfrontar-se al repte de repensar les maneres d’editar de forma autogestionada en un espai «entre» fronteres, que no reforci els vincles colonials. Una de les claus és que van optar per l’edició cartonera, de llibres que es fan amb formats artesanals, únics i a preus econòmics, un corrent que se segueix sobretot arreu d’Amèrica llatina. Ara tornen a ser allà; fa uns mesos que han obert un projecte d’espai comunal-llibreria anomenat La reci a San Cristóbal de Las Casas. És un espai especialitzat en feminismes, antiracisme, decolonialitat, pobles originaris, entre molts altres temes, amb llibres dels temes mencionats i el catàleg d’una desena d’editorials companyes.

Fa gairebé un any van visitar Contrabandos durant la setmana de creació al voltant del llibre Booklab. De la trobada en reproduïm alguns fragments, sobre temes que considerem interessants i que sacsegen els fonaments de l’anomenat «món editorial». En una mateixa línia que el Booklab, experiències com les de Cartoneras ens ajuden a reflexionar sobre per què difonem idees, com les difonem i des d’on ho fem: les tres dimensions importen.

 

L’autogestió no és només d’on treus els recursos, sinó també com t’organitzes.

 

Quan es diu que s’és molt precari, cal preguntar-se: amb qui et compares?

 

L’opció d’organitzar-nos fent cartoneras era una altra manera de viure que no fos l’explotació, era l’única manera de treballar sense papers.

 

La idea és portar referents aquí i fer que les persones d’aquí es repensin, es reposicionin, es moguin i fins i tot, s’incomodin una mica i dialoguin.

 

Crec que els majors fracassos que hem tingut han arribat quan hem intentat fer coses “més normals” perquè no hi estàvem preparats.

 

 

El naixement de Pensaré Cartoneras

 

Marc: el 2013 a València fèiem una revista gratuïta i autogestionada entre l’acadèmia i els moviments socials. Per aconseguir diners per a fer-la, vam proposar fer-ne una edició cartonera a mà i amb fotocòpies, amb textos menys acadèmics, i vendre a les presentacions. La revista tenia dos peus, l’acadèmic i el del carrer: els segons érem cada vegada menys i els primers tenien més impuls. Aquest fet em condicionarà després, perquè tinc un cert odi personal cap a la gent universitària que intenta relacionar-se amb nosaltres. Una de les companyes de la revista, que feia Belles Arts, va venir amb una altra noia i un altre xic de l’assemblea autònoma de la universitat de València també va venir i vam començar a fer textos.

 

Un passatemps: de la trobada europea a Mèxic

 

Marc: Un detonant del projecte va ser la primera trobada europea de cartoneras l’octubre del 2013. Vam fer uns quants llibres per venir a Barcelona i tot va començar com a passatemps. El gener 2014 vaig anar-me’n amb la Rosa a Mèxic, però amb els que quedàvem a València ens vam barallar. I jo, mentrestant a Mèxic, vaig començar fent alguns llibres i la Rosa m’ajudava, tot i que tenia una altra feina. Al 2015 ja pensàvem més quins textos volíem editar; va ser quan vam treure els llibres de la Marina Garcés Comun (sin ismo) i la Brigitte Vasallo Amores. Redes afectivas y revoluciones.

 

Les llibreries

Marc: Quan vam tornar de Mèxic cap aquí, com que la Rosa no podia treballar legalment, vam pensar: fem més llibres. I primer vam intentar treballar amb les altres dues persones, però finalment ens vam separar. Amb nosaltres es va sumar l’Àngel. Vam tornar a Mèxic i ja vam provar de deixar alguns llibres a llibreries. I vam iniciar el projecte d’una llibreria cooperativa, La cosecha, a San Cristóbal de Las Casas. Va venir l’Àngel a visitar-nos un parell de mesos, just quan volíem deixar la llibreria. I ara hi ha una noia, Quetzali, que viu a Mèxic DF. És a dir, ara som quatre persones, tres ciutats.

 

Les cartoneras vs l’explotació

 

Rosa: Quan vam anar a Mèxic, jo treballava de cambrera i guanyava molt poc i el Marc tampoc sabia on trobar feina; l’opció d’organitzar-nos fent cartoneras era una altra manera de viure que no fos l’explotació. I quan vam venir aquí, era l’única manera de treballar perquè vaig venir sense papers.

 

Redistribució i reequilibri: aquí i allà

Rosa: Ha estat complex perquè les economies aquí i allà són diferents i no tenim una anàlisi econòmica de res. Això ens ha fet repensar quina vida volem portar, què significa l’autogestió i per a què. I ara seguim amb la discussió perquè no sigui només una feina per tenir diners per viure, sinó que per nosaltres el més important és que som un col·lectiu.

 

Marc: Inicialment els llibres eren a la voluntat, però a la segona o tercera vegada vam veure que això era contrari a l’autogestió. L’autogestió no és només d’on treus els recursos, sinó també com t’organitzes. Entre Mèxic i València hem intentat reequilibrar les economies sabent que aquí hi ha un règim colonial privilegiat. La Pensaré cartoneras d’Espanya dóna diners a la de Mèxic o compra coses perquè Pensaré cartoneras de Mèxic les vengui; i també intentem fer coses “a través” dels dos llocs, amb editorials.

 

La planificació econòmica

Marc: Sempre sóc jo que diu que hem de fer una anàlisi econòmica; per saber cap a on anar, has de saber com estàs. Hi ha hagut coses que he fet, com per exemple anar a vendre llibres a biblioteques dels EUA, que he aportat al col·lectiu. Fer els llibres de cartró fa que no calculem les tirades i això sempre ha evitat aquesta planificació econòmica. Ha estat a partir de les relacions amb persones externes (com per exemple, les llibreries), que hem començat a fer llibres normals. A vegades se’ns fa una mica incòmode perquè no sabem com es fa; a més de practicar l’autogestió, som autodidactes (ex. distribuir, devolucions…).

 

Edició independent o autònoma?

 

Marc: Sento que allò independent mira cap a munt i allò autònom cap abaix, o almenys al costat. Quan es diu que s’és molt precari, cal preguntar-se: amb qui et compares?; en quin lloc, en quina ciutat i de quina manera? Mira i equilibra’t en la posició que tens. Quantes mil editorials de fanzines desapareixen? Quantes editorials d’èxit hi ha? Quatre. Tu mires a les quatre, però no a les 4000 petites que han tancat. En relació al tema de “fer més títols”, una cosa que et permet ser més autònom és “reciclar”, fer que el llibre estigui viu, si el tema de què parla torna a tenir importància. Això té relació amb com es pensen les llengües a Europa i Llatinoamèrica: a Llatinoamèrica, una llengua existeix perquè anomena una forma de viure i no fa falta necessàriament que l’Estat la protegeixi perquè no desaparegui. Si és una cosa que et serveix per viure, l’utilitzes.

 

Rosa: L’autonomia no és un punt d’arribada, és un procés.

 

L’oceà, una fractura colonial?

 

Rosa: Hi ha coses molt complicades pel fet de ser un col·lectiu d’aquí i d’allà, però d’altres de bones. El fet que estiguem en diferents llocs afecta l’articulació i la comunicació entre les parts. Aquest anar i venir fa tenir unes perspectives que et fan veure que hi ha coses que tu proposes des d’un altre lloc i aquí xoquen. Intentem construir un pont entre València i Mèxic, però a mi personalment em costa.

 

Com fer vincle però alhora que justament trenqui el vincle colonial? Com donar una lectura diferent i no reforçar les dinàmiques de poder arrelades? La idea és portar referents aquí i fer que les persones d’aquí es repensin, es reposicionin, es moguin i fins i tot, s’incomodin una mica i dialoguin. Però estem en construcció.

 

 

 

El moviment ajuda a buscar

 

Marc: Hi ha unes companyes que diuen “qui perd troba”. El fet de desplaçar-se també ajuda a rebuscar. Crec que en general la cartonera o Pensaré Cartoneras ha resultat bastant incòmoda en la majoria dels llocs, perquè no hi ha un lloc propi per a nosaltres. Si anem a una trobada de cartoneras, totes són de poesia o de literatura; si vas a una trobada anarquista, la cartonera és vista com un fanzín car; si vas a la fira Literal, la gent et pregunta: per què no feu llibres normals? No només és el fet d’estar entre dos continents, sinó entre formes de fer que no encaixen en la circulació normal.

 

Rosa: En el feminisme chicano, la Gloria Anzaldúa parla de la frontera. A mi hi ha una paraula que m’agrada molt, nepantla: en náhuatl és “espai entre” i crec que ens serveix. Jo, visc des d’allò mestís (que és un terme polèmic), igual que Quetzali. I hi ha un transitar constant. La meva família ha emigrat molt dins de Mèxic, també als Estats Units quan jo era petita, i després jo he vingut aquí. Són uns moviments que van xocant amb un munt de coses, perquè arribes a llocs on t’expulsen.

Ho vèiem també amb la cartonera, aquest “estar entre”; habitar aquest espai i des d’allà construir-nos i posicionar-nos.

 

Marc: El sistema de la cartonera és molt orgànic; hi ha aquesta frase de “texto global, tapa local”…perquè t’has d’adaptar al cartró que hi ha. I comences a veure coses que la gent no veu. Per exemple, saps que a Barcelona i a València es tira molt cartró, mentre que a Mèxic, no. Crec que els majors fracassos que hem tingut han arribat quan hem intentat fer coses “més normals”, perquè no hi estàvem preparats.

 

 

 

 

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.