Domenico Losurdo, intel·lectual de referència

#itinerari El dia després de la inauguració del Nou Espai Contrabandos ens va visitar l’historiador i filòsof italià Domenico Losurdo. Tot i que els seu darrer llibre traduït a la llengua castellana és Antonio Gramsci, del liberalismo al comunismo crítico (Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, 2015), ens venia a parlar de les esquerres, el tema que havia publicat a principis d’any sota el títol La izquierda ausente. Crisis, sociedad del espectáculo, guerra (El Viejo Topo, 2015).

A La izquierda ausente Losurdo alerta de l’absència d’una esquerra que contraposi un projecte, o almenys un fre d’emergència a l’hegemonia neoliberal instaurada des de la caiguda del mur de Berlín. Un projecte que no només es manifesta, tot i que fonamentalment, en allò econòmic, sinó també en un projecte militar, de guerra, que ens empassen a cullerades a través dels mecanismes de la societat de l’espectacle.

Però tornem a Gramsci. Ara que la irrupció de Podemos ha posat en boga el pensament del marxista italià, no està de més la lectura d’un llibre que ens permet entendre l’evolució intel·lectual de Gramsci, alhora que les condicions que de ben segur influïren en la seva pressa de consciència.

Per adentrar-se en la trajectòria intel·lectual de Losurdo un llibre molt més prim, però no menor, és El pecado original del siglo XX (Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, 2015). El pecat original es podria entendre com l’inici, un punt de partida comú, que alhora tergiversem, o interpretem en clau de present en funció del que necessitem en cada moment. Losurdo, per tant, és un historiador molt crític amb el revisionisme. Clar i contundent: “cuando el revisionismo histórico y el Libro negro [del comunismo] hacen que la historia del genocidio y el horror arranque del comunismo, cometen una omisión colosal. El compromiso moral, solemnemente proclamado, de dar voz a las víctimas injustamente olvidadas, se ha convertido en su contrario, en el silencio mortal que entierra por segunda vez a los indios, los herero, las poblaciones coloniales, los <<bárbaros>>”.

Va ser en Pere Rusiñol (Alternativas económicas), de visita a l’Espai Contrabandos, qui em va resumir en un sucós titular (com fan els bons periodistes) un altre llibre d’en Losurdo, Stalin, historia y crítica de una leyenda negra (El Viejo Topo, 2011). En aquest llibre, l’autor, ja concretava una mica aquest discurs. Es pregunta: “¿Fue Stalin ese “enorme, siniestro, caprichoso y degenerado monstruo humano”, como dijo Nikita Kruschov en su famoso Informe secreto?”. I és clar, ell creu que no. Sense exculparlo de l’horror del Gulag, ni negar la seva responsabilitat en molts altres crims, Losurdo presenta l’estratega militar que va derrotar les forces nazis durant la Segona Guerra Mundial. Alhora, les acusacions d’antisemitista que s’han escrit sobre Stalin, Losurdo les rebat mostrant com es més fàcil establir paral·lelismes entre Hitler i els líders contemporanis europeus, que amb el polític bolxevic. La polèmica està servida.

Abans, Losurdo ja havia publicat Contrahistoria del Liberalismo (El viejo topo, 2007), on aprofundeix en les contradiccions ideològiques del Liberalimse que, alhora que proclamava la llibertat de l’individu, es valia de la força de treball de les classes treballadores i populars per a sostenir el seu projecte polític. Unes classes populars a les que senzillament considerava eines per a aconseguir un fi.

I al 2014, Losurdo publicava La lucha de clases. Una història política y filosófica (El viejo topo, 2014), on analitzava la vigència de la lluita de classes com a concepte d’anàlisi del conflicte social, en totes les seves vessants i multiplicitats: “la teoría de la lucha de clases es hoy más necesaria que nunca, a condición de que no derive en un populismo fácil que lo reduzca todo a un choque entre “humildes” y “poderosos”, haciendo caso omiso de la multiplicidad de las formas del conflicto social”, diu a la sinopsis del llibre. Un multiplicitat que es concreta, per exemple, no només en la lluita entre la classe propietària i la treballadora, sinó també en l’explotació d’una nació per una altra, o de les dones per part dels homes.

Domenico Losurdo se m’apareix com un dels intel·lectuals marxistes de referència indispensable.