Itinerari Jordi Borràs: el fotoperiodista protesta

En Jordi Borràs va començar col·laborant amb Pol·len edicions en la presentació del llibre Massius y Pressus el novembre de 2012. Com que l’autor i il·lustrador del llibre, en Siscu Soro, no volia aparèixer en públic, vam convidar a diverses persones del món de la il·lustració, a qui demanàvem que escollissin una vinyeta del llibre, i la comentessin. En Jordi va escollir aquesta:

Massius-y-pressius-horizontal_Página_022

Hi veia la metàfora del tigre de paper que Mao Tse-Tung utilitzava per denunciar l’imperialisme, i la lligava amb una actualitat on l’1% de la població agredeix i es queda el que pertany al 99% restant. Això sí, hi trobava a faltar una quarta vinyeta, una vinyeta on la “massa” tornava amb un bidó de gasolina i bats de beisbol, cremava el drac i atonyinava l’home del barret. “Això ho dic, evidentment, metafòricament” va aclarir, per recordar, tot citant a Joan Fuster, que “tota política que no fem nosaltres, la faran contra nosaltres”.

En Jordi Borràs ja feia política molt abans. Com el seu avi, que l’any 1938 disparava bales de canó contra les tropes feixistes a la Batalla de l’Ebre. El seu tiet li diu: “Curiós, doncs, que setanta-set anys després el nét lluiti contra el mateix feixisme amb teclat i objectiu fotogràfic”. “L’enemic, quasi vuit dècades després, és el mateix” afegeix en Jordi.

A l’acabar l’acte de l’any 2012, en Jordi ens va dir que volia venir-nos a veure. Tenia alguns projectes que podien esdevenir llibre. Avui, us proposo un repàs pels tres llibres que ha publicat des d’aleshores.

 

Warcelona, una història de Barcelona (Pol·len edicions, 2013).

Warcelona Warcelona és un llibre que posava damunt de la taula la violència directa a Barcelona vinculada a esdeveniments populars, ja fossin manifestacions, vagues generals, o celebracions esportives. Alhora, la doble vara de mesurar les repercussions d’aquesta. Jordi Hereu, l’aleshores alcalde de Barcelona, havia definit com a “gran festa del civisme”, la celebració de l’Eurocopa que la selecció espanyola va guanyar l’any 2010, i que va generar uns desperfectes per valor de 400.000 €, només a Barcelona.

El valor documental (i judicial) del llibre apareix en una de les pàgines on es veu un agent de la BRIMO dels Mossos d’Esquadra disparant una bala de goma de forma no reglamentària. És a dir, disparant directament als i les manifestants, sense fer rebotar el projectil al terra.

 

Plus ultra, una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya (Pol·len edicions, 2015).

plusultraPlus ultra és una crònica gràfica que comença a Arenys de Munt l’any 2009 i acaba durant la consulta del 9N de 2014. Des de la consulta a Arenys de Munt, hi ha una tònica triangular que posteriorment veuríem repetir-se varies vegades. Primer: un poble que vol fer una consulta; segon: un organisme de l’Estat espanyol que ho prohibeix; i tercer: l’extrema dreta que es manifesta en contra d’aquesta voluntat popular.

Des d’aleshores, l’espanyolisme civil, anti-independentista, que s’ha manifestat a Catalunya, o bé ha estat clarament d’extrema dreta, o bé hi ha flirtejat. Però el llibre analitza, a més a més, una de les nefastes conseqüències, o potser causes, d’aquest flirteig.

La tesi del llibre és la de l’anomenada presència absent. Aquesta tesi explica que a l’Estat espanyol, a diferència de molts països europeus, l’extrema dreta no té una presència parlamentària forta, i això es degut a que els seus postulats i reivindicacions, han estat assumits per bona part de la dreta parlamentària i, en aquest cas molt pitjor, per la dreta institucionalitzada (jutges, forces de seguretat de l’Estat,…).

 

Desmuntant Societat Civil Catalana. Qui son, què oculten i què fan per impedir la independència de Catalunya (Edicions Saldonar, 2015).

desmuntantAquest llibre, valent, documentat, alhora que íntim i personal, ens acosta al sorprenent i indignant relat del que és Societat Civil Catalana, una organització creada de dalt a baix, opaca, grisa i erràtica que es crea per aturar, com sigui, l’anomenat procés d’independència de Catalunya. Per fer-ho, no tindrà cap problema en valer-se i apropar-se a l’extrema dreta. Un cas que valida la tesi comentada a Plus ultra: una organització pretesament democràtica que avala i assumeix el discurs de l’extrema dreta.

La mirada del Jordi Borràs, com totes les mirades, és subjectiva. I el que li dona una vàlua especial, és que també és honesta i documentada. Sovint parla dels qui fan cançó protesta per a definir-se com un fotògraf protesta. Si Raimon, Víctor Jara, o Pete Seeger eren l’altaveu de moltes veus rebel·lades contra la injustícia, en Jordi Borràs és els nostres ulls allà on no arribem.

Aquests tres llibres no han deixat indiferent a ningú i, com la quarta vinyeta imaginada per en Jordi aquell 2012, han aparegut per cremar la fina façana dels qui volen imposar-se, el cartró-pedra d’un poder injust, autoritari i que tard o d’hora acabarem destronant.

 

 

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.