La missió inexplicable: el cactus de Literal

 La missió inexplicable: el cactus de Literal

#espaieditorial

 

Un aniversari, el meu, la festa a l’Espai contrabandos, i un amic em fa un detall. “Els cactus estan a gust a redós de les pantalles”. La poso a tocar de la caixa registradora de la llibreria, ben a prop de la llum de plasma.

 

És dijous al matí, en dos dies serem a la quarta Fira Literal i, en pensar la parada, a la troop de Pol·len se’ns ocorre la idea d’incloure una planta entre els llibres ecoeditats, al costat del Cosechas de Gustavo Duch. Quina agafem? “El cactus?”, proposa l’Aida.

 

 

És divendres al vespre i carreguem la furgoneta de caixes curulles d’idees radicals. En una bossa, un cactus amagat espera ansiós que algú el descobreixi. I, “ostras!”, una mà decidida, la de l’Aida, enfonsa els tous dels dits en les seves punxes joves. Mar, no havies avisat la sòcia de l’existència d’una planta perillosa en un dels fardells?

 

Dissabte, les prop de 80 editorials i llibreries ja han bastit les seves cases de llibres, els seus estands a la Fabra i Coats, alguns vinguts de més lluny (Katakrak d’Iruñea, Oriente y Mediterraneo de Madrid o Txalaparta del País Basc) o de més a prop (els manresans de Tigre de Paper, les egarenques de Synusia o l’equip de Godall, més del Raval que d’enlloc). En la parada de Pol·len s’hi distingeix un personatge verd i punxegut, prop dels relats de la terra d’en Duch, el venerat cactus, a qui no sembla importar-li el color del cel, més aviat gris, més aviat plujós.

 

Autoria Oriol Clavera

 

És l’hora de plegar, dissabte, toca embalar tots els llibres de nou, guardar-los en un Ateneu Harmonia que es converteix en un refugi antiaeri sense trons. Per assemblea express decidim que el cactus no entrarà al magatzem improvisat, sinó que el deixarem sota una cadira girada, sobre la nostre taula. Bona nit, bonic, que tinguis somnis humits.

 

Diumenge, el segon i darrer dia de la fira, tothom es mira de reüll, amb rostres que mostren encara les marques del llençol. Avui a Pol·len munto jo, i un cop col·locats tots els llibres de nou, en la mateixa posició, sóc conscient que fins ara no m’he adonat de l’absència del cactus. On serà? L’Aida, quan arriba més tard, m’ho pregunta i jo li responc lacònica. No, no hi era. Punt i final.

 

L’hora de plegar, ara sí, dos quarts de deu del vespre. La furgo torna a estar plena, també amb les caixes de Virus. Mentre mirem badocs com el nostre autor Asisko acaba de parlar per telèfon, l’Aida i jo veiem com ens voreja un monovolum fosc. Jo detecto una figura familiar i la reconec a l’instant. Estiro el braç perpendicular al meu cap, erecte en direcció a la finestra del copilot, on una noia aguanta amb cura el cactus, amb el mateix test metàl·lic que venia de sèrie. “És el caaaaactus!!!”, crido a l’Aida; ella canvia de color. “Ostres, Mar, crec que són les de la Inexplicable!, corre i demana’ls-el!”, m’etziba l’Aida. Jo no reacciono. El cotxe, com si sospesés aquells instants decisius, frena a uns deu metres enllà, davant la barrera de la Fabra i Coats, però no s’atura del tot, engega de nou i desapareix dins la nit. “Noooo, per què no hem corregut, Mar?, era el cactus del teu amic!”. Només sé respondre: “Bé, només era un cactus…”.

 

Camí cap al repòs, a la furgoneta de Pol·len en Jordi, l’Aida, l’Asisko i la seva família comenten com és que aquell cactus ha anat a parar a les mans de les llibreteres de Sants. Què té que tothom el vol?

 

Dilluns de ressaca. El matí s’escola sense incidents. A la tarda, abans d’anar a La Calders a la presentació dels EUSclaus feliços, faig marrada pels carrerons de Sants. Em sento com una nena amb sabates noves, conscient que tindré èxit, ja que una trucada prèvia m’ha preparat el camí. En una cantonada, un bonic cartell m’informa que sóc a La Inexplicable, el destí de la meva particular gimcana.

 

I allà m’espera l’Anun, la llibretera que s’ha menjat un cap de setmana de fira, la seva primera fira, i al seu costat s’hi veu el meu cactus, més verd que mai, al taulell d’una llibreria que fa olor de nou, i de narratives.

 

 

“Saps que a mi no m’agraden els cactus?”, em diu l’Anun. Resulta que el noi del nostre costat a la fira, el sevillano d’Atrapasueños, se’l va trobar el matí de diumenge sobre la seva taula, i convençut que es tractava d’una cosa del destí, va deixar que coronés la seva parada tot el dia. Al vespre, davant la impossibilitat de facturar-lo en avió cap al sud, me’l va regalar perquè el cuidés, em confessa.

 

I sí, ella, la veïna del sevillano, es clar que es va fixar que una noia alta, en sortir del recinte fabril de Sant Andreu, li llançava un braç decidit en direcció al seu nou amic que portava amb cura, dins el cotxe on també hi havia els companys de La Ciutat Invisible. Però es va quedar paral·litzada, esperant. Sense més.

 

Dit i fet. Aquesta és la història del cactus de Literal, un insignificant i lleig cariofil·lal que va omplir de vida diverses protagonistes de la fira. Una història mundana, de relacions i, qui sap si futures connexions.

 

Mar Carrera

 

 

 

2 thoughts on “La missió inexplicable: el cactus de Literal

  1. Mar, no estic gens d’acord això de lleig e insignificant . Es com es i com tots i totes sempre hi ha que troba-li el encant!!!! a mi per exemple m’agraden. i mira la importancia que ha tingut!!! ves a saber.
    cuida’l be!!!!

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.