La Torre de la Serra

#recomanat En un curs sobre tècniques audiovisuals en ciències socials, el professor Roger Canals em va sorprendre amb una cita de Godard: “No hem de fer cinema sobre la revolució, hem de fer cinema revolucionari!”. Des d’aleshores busco narrativa que, més enllà de la trama, qüestioni l’hegemonia cultural. I aquesta setmana passada he trobat en el llibre La Torre de la Serra de Joni D. (Tigre de paper, 2015) la perfecte combinació de les dues coses: narrativa revolucionària sobre la revolució.

He llegit La Torre de la Serra com una invitació a parts iguals a recordar i a mobilitzar-me. El llibre recorre el maquis, passant pels grups autònoms de finals dels anys 70, fins arribar a la lluita pel dret a l’habitatge, amb una narrativa incisiva, plaent també, però radical. Una narrativa no lineal que m’ha sorprès al plantejar dos aspectes: el primer és si existeix una filiació revolucionària, és a dir, els fills i filles de persones revolucionàries, ho seran també? No responguem, senzillament donem-nos la possibilitat de que pugui esdevenir. Primer, en el nostre imaginari.

I la segona cosa és el cost(at) humà de la lluita. Aquestes setmanes, que els moviments populars de Barcelona s’empoderen de la cura col·lectiva arrel del dol compartit, La Torre de la Serra també ens ensenya això, que som interdependents, i que ens cal cuidar-nos per seguir lluitant.