Mar Bosch: “Barrejar feines i vocacions és una estrategia de supervivència de la gent de la nostra generació”

#crític

Ignasi Franch

/ SÍLVIA POCH

L’escriptora gironina Mar Bosch / SÍLVIA POCH

Mar Bosch (Girona, 1981) és periodista i escriptora. El seu primer llibre, ‘Bedlam, darrere les hores càlides’, va rebre el premi Just M. Casero. Amb ‘Les generacions espontànies’ (Edicions del Periscopi), l’autora es consolida com una veu jove que encreua humor, fantasia i comentari del present. La novel·la està protagonitzada per Eva Botet, una dona que ha de superar una entrevista de feina. Eva decideix trencar amb les convencions i optar per una espontaneïtat inusual, extrema, que la du a explicar gran part de la seva vida pintoresca a l’empresari que l’ha de contractar. El resultat es pot gaudir com un entreteniment trepidant, que encadena anècdotes excèntriques i situacions d’humor absurd. Però l’obra també permet una lectura més profunda i agredolça: de manera irònica, tracta de problemes tan reals com la precarietat o les soledats urbanes.

 

Gran part de ‘Les generacions espontànies’ és el relat d’una entrevista de feina on la protagonista exposa tot el seu passat. És solament una estructura narrativa enginyosa o també vols recordar com la feina envaeix les nostres vides?


Això ho ha vist poca gent, però és una de les coses que tenia al cap. L’entrevista em servia de fil conductor, però també per apuntar com l’estructura laboral influeix en la nostra intimitat, en la nostra manera d’expressar-nos i de relacionar-nos amb el món. Tant a la gent de 30 o 40 anys com a les persones més grans. Ho destaco al títol: parlo de “generacions”, en plural, perquè també incloc personatges de més edat.

 

Uses molt l’humor aparentment absurd i les situacions fantàstiques…


A la meva primera novel·la, ‘Bedlam’, ja incloïa elements fantàstics. Es va parlar de realisme màgic, d’accentuar la part grotesca de la realitat…. Crec que l’element fantàstic és un estímul pel lector, perquè serveix per sorprendre, però també per interpel·lar.

 

El teu llibre pot projectar una comicitat agredolça si se’n fa una lectura analítica, però també permet una lectura més lleugera i despreocupada.
Potser és un tret identificatiu de les coses que escric. Pots fer una lectura lleugera, perquè estàs llegint sobre una noia que fa coses diferents, que maquilla morts i treballa de detectiu. Alhora, algú va dir que el llibre provoca una rialla que et deixa la boca plena d’espines. Parlo de temes seriosos, però no volia quedar-me en el victimisme. I vaig desenvolupar aquest personatge, aquesta dona que decideix ser ella mateixa, passi el que passi i peti qui peti. Fins aleshores, no li havia anat bé intentar acoblar-se al patró que sembla que hem de seguir per assolir un encaix social. I decideix ser espontània.

La teva podria ser una novel·la generacional de joves insegurs davant d’un mercat laboral que els despulla… i davant el naufragi d’una vida personal mínima.
El tema de fons és dur: les cotilles que ens posem a nosaltres mateixos, la duresa del muntatge laboral i social sobre les nostres vides. Però intento que el lector hi entri a través de l’humor. I apel·lo a la seva intel·ligència, no li dono fórmules tancades. Explico coses tràgiques a través de la ironia, intentant no derivar cap a l’acidesa de la sàtira.

 

L’Eva és una ‘outsider’.
La presento sempre com algú una mica diferent, fins i tot físicament: està plena de pigues, és esprimatxada, amb un ull de cada color, està molt sola, es relaciona amb gent molt més gran que ella… Als lectors que me’n parlen els hi ha agradat molt. I de vegades em pregunto: com és que la gent hi connecta tant?

 

D’alguna manera, és algú que se supera a si mateix.
Vaig optar per una presentació amb una linealitat progressiva i ascendent: primer explico les seves inseguretats, després va prenent consciència d’ella mateixa i es va convertint en el que és al final del llibre.

 

El personatge agafa les regnes de la seva vida i deixa l’amor romàntic en un calaix, però el recupera amb un pragmatisme delirant. Acaba integrant la vulnerabilitat ‘hipster’ i el pragmatisme quasi sociòpata d’alguns manuals d’autoajuda…


És una ironia més de la novel·la. Sembla que és diferent del tot, però al final busca la convencionalitat: casar-se, ser estimada però controlar la persona a qui estima… És un personatge contradictori, però a mi m’agrada això. Fa la seva evolució, però fins on li dóna la gana. Deixo la pilota a la teulada del lector: ha fet un gir o s’ha adaptat a la concepció habitual de la felicitat? S’apel·la molt a l’autenticitat, però ser autèntic no vol dir necessàriament viure allunyat de la societat, sinó fer-ho com vulguis. A més, la persona i el tipus de relació que acaba escollint l’Eva no és gaire convencional.

El teu personatge compleix somnis infantils fent feines curioses on viu experiències surrealistes. Però també és una treballadora precària, sense vida personal, que va d’acomiadament en acomiadament. Hi ha una mica d’autoengany en el seu camí?
Sí, si li treus la comicitat, és una història bastant trista. I ella mateixa ho diu a l’entrevista de feina: “Tinc una alta capacitat d’autoengany”. Barrejar feines i vocacions és una de les estratègies de supervivència de la gent de la nostra generació.

 

I Mar Bosch ha caigut en aquesta precarietat autoendolcida? O no cal preguntar, si és periodista i escrius literatura?
A tu què et sembla? Vaig estudiar filosofia, així que ja tenies assumides aquestes coses. Una de les feines que fa l’Eva m’és propera: vaig fer substitucions. Anar d’una banda a l’altra amb el cotxe dóna per pensar sobre el fet de ser un substitut etern.

 

Tens més escrits entre mans?
Estic fent un llibre sobre els metges de Girona juntament amb altres periodistes. I també preparo relats per finals d’any. Tinc ganes de tenir temps per posar-me amb un altre projecte. Fa poc que publico, però m’omple molt i tinc ganes de seguir. Edicions del Periscopi m’ha anat molt bé, m’ha tractat molt bé. Mentre rumio, estaré llegint.

 

Entre les teves lectures estarà Pere Calders? La crítica ha associat les teves obres amb el seu estil literari.
Estic orgullosíssima i aclaparada per aquesta comparació. És una cosa que va dir Josep Maria Fonalleras, que va presentar la meva primera novel·la i ha escrit el pròleg d’aquesta segona. Fa temps que vaig llegir Calders i em sembla que m’hi tornaré a posar, a veure què hi trobo. Últimament estic llegint molt. Però no sols t’influeix la literatura: també ho fa el cinema, el còmic, les sèries de televisió, les històries que t’expliquen, l’entorn en què vius… Per exemple, m’agrada molt l’estètica de Tim Burton, aquesta tendresa que té un punt gòtic i alhora naïf. A ‘Bedlam’ hi era molt present, i a ‘Les generacions espontànies’ també hi ha alguna cosa inconscient. Com en la història d’un préssec gegant que acaba caient a sobre d’una persona i la mata. Després em van recordar que Burton havia produït una versió animada de ‘James, el melocotón gigante’.