Nuestro mal viene de más lejos. Un llibre pels temps que corren

#recomanat @Ann_Alfabet

“Mal temps per votar, es va queixar el president de la mesa del col·legi electoral número catorze després de tancar amb violència el paraigües xop i treure’s la gavardina…” Així començava José Saramago el seu Assaig sobre la lucidesa.

Alan Badiou en aquest petit llibre de Clave Intelectual, Nuestro mal viene de más lejos  ens regala una anàlisi detallada i clara del món en el qual vivim, de l’estructura objectiva del món contemporani. I ho fa en el context dels assassinats de París del 13 de novembre de 2015. Refusa la hipòtesi que ens trobem davant d’uns fets incomprensibles i defensa que per a les persones res és inintel·ligible i que el que cal és pensar i pensar, i oposar-se a la declaració d’incomprensible: “La derrota del pensament és sempre victòria dels comportaments irracionals i criminals.” No fuig tampoc de reconèixer que la impressió de la mort d’altres éssers humans (tots i qualsevol, no solament francesos u occidentals) és un fet insuportable que s’ens imposa i que no podem contenir, encara que no per això s’ha d’acceptar la dominació exclusiva del trauma i l’afecte.

I en la segona part ens descriu amb senzillesa la darrera evolució del capitalisme mundialitzat, “la dominació exclusiva que exerceix sobre el planeta i el desmuntatge gradual dels serveis socials de l’estat. Denuncia els efectes de divisió i desigualtat entre la població: el 10 % de la població mundial posseeix el 86% de la riquesa, el 50% no posseeix res de res, i la resta, un 40%, es baralla pel 14% restant.

És en aquest tercer grup, resident fonamentalment als països occidentals, on es manifesten unes formes de convicció i afecte com l’arrogància, l’autosatisfacció de ser occidentals i la por de perdre el que es té; i quan la crisi estreny, la frustració activa la pulsió de venjança, l’agressivitat assassina i de mort front al desig frustrat d’occident.   “Aquest massacre -diu Alan Badiou- no és un atemptat, és un cop sanguinari realitzat per joves feixistes que han decidit que la mort no conta ni per ells mateixos ni per d’altres.”

Mal temps per votar, és temps per pensar i temps per buscar, per anar a trobar a l’altre, aquest 50% de desposseïts, que és el referent mundialitzat. Badiou acaba amb una afirmació d’optimisme i un crit d’alerta: “El temps apressa”. Un llibre pels temps que corren.