Quatre lectures feministes (i no són assajos): biografies, periodisme, poesia

#Critic

Mar Carrera

El gènere de l’assaig acostuma a ser el mitjà de transmissió dels corrents dels feminismes (negres, blancs, radicals, clàssics), la forma amb què les seves autores o col·lectius decideixen comunicar les seves idees per escrit. La tria d’avui es fixa en altres gèneres que també representen potents altaveus del pensament crític que nodreix els activismes. Són gèneres sovint menys acadèmics, en ocasions més divulgatius: el periodisme, les biografies i també la poesia. Conjurem, així, diversos moments històrics: les lluites pels drets de les dones durant el govern de la Comuna de París o la Revolució Russa, i també els textos opinatius, informatius i literaris escrits avui dia.

Periodisme amb perspectiva de gènere

pikara4Des del periodisme, el mitjà digital Pikara Magazine compleix aquesta funció diàriament (tenen al voltant d’unes 150.000 visites) i també edita un anuari que enguany arriba a la quarta edició. Aquesta revista s’ha convertit en una publicació de referència que combina articles ja apareguts i textos inèdits de periodisme i opinió. Andrea Moititio, una de les coordinadores, recorda que no són un mitjà sobre els feminismes, sinó que fan periodisme de qualsevol tema i conflicte… però amb perspectiva feminista. Poques publicacions reserven una secció amb un nom tan eloqüent: Cuerpos. En ella, s’hi inclou un reportatge sobre el buit legal i els dilemes ètics de la gestació subrogada. A Ficciones s’hi troben diversos retrats sobre dones boxejadores a qui el seu esport els ha passat factura sobre les relacions de parella, o bé un retrat de la compositora lesbiana, gorda i negra Big Mama Thorton. Un reportatge sobre la situació de les dones afganeses més enllà del període talibà és un dels continguts destacats a la secció Planeta, una entrevista a l’antropòloga Dolores Juliano sobre la prostitució apareix a En Red i a Voces hi trobem retrats com el dedicat a l’assagista Susan Sontag. En la producció de l’anuari de Pikara hi contribueixen 800 persones sòcies i un cop publicat es pot adquirir a les llibreries.

La comunera sota pseudònim, André Léo

la-guerra-socialQuan es citen les dones amb un paper rellevant a la Revolució Francesa, sobressurt Marie Gouze, coneguda com a Olympe de Gouges, que va ser autora de la ‘Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana’. Si anem més endavant en la màquina del temps, el nom que ressona més durant la Comuna de París és el de l’anarquista Louise Michel. Ambdues apareixen al llibre ‘Malditas‘, d’Itziar Ziga i publicat per Txalaparta. ‘La guerra social‘ (Virus Editorial, 2016) és el testimoni subversiu d’una altra dona clau en aquell període que va construir el seu pensament de forma autònoma. Victoire Léodile Béra (1824-1900), coneguda com André Léo, va ser una de les dones més destacades de la Comuna de París, el govern revolucionari de la capital francesa que es va declarar autònom de l’Assemblea Nacional francesa després de la desfeta de Napoleó III. La primera part del llibre és un text de l’autora molt crític amb la repressió posterior a la Comuna. La segona del volum és una biografia escrita per l’acadèmica Fernanda Gastaldello. S’hi descriu la preocupació de Leo pels drets de les dones, per l’amor com a motor de transmissió de valors (la comunera es va poder casar per amor, un fet que no era comú en aquell moment), per les trampes de la institució del matrimoni i de l’educació. Gastaldello emfatitza la independència del pensament polític d’una dona a rescatar de l’oblit, que va ser vetada per Bakunin al diari a ‘L’Égalité’ per defensar la unitat en la lluita treballadora.

La lluita de classes, amb mirada de dona

9788416288786-193x300Mujer y lucha de clases‘ (El Viejo Topo, 2016) d’Aleksandra Kollontaj, és un llibre construït de forma similar al precedent, combinant la biografia i textos originals de la biografiada. Yolanda Marco s’endinsa en l’ideari i la vida de Kollontaj, estretament lligada amb el partit comunista rus, i recorre els seus moviments polítics davant dels fets històrics de la primera meitat del segle XX a Rússia (la Primera Guerra Mundial, la Revolució del 17, etcètera). Sempre fidel al socialisme, va ser crítica amb certs posicionaments de Lenin, més tard s’apartaria dels actes del partit, tot i donar suport a Stalin. En la part final de la seva trajectòria, seria diplomàtica i moriria el 1952. Es tracta d’una de les primeres dones russes que sabem, perquè tenim registres documentals, que van lluitar per l’emancipació de la dona. En els extractes que inclou el llibre s’hi aborden temàtiques com ara la lluita pels drets polítics de les dones, el matrimoni, les relacions sexuals o el treball domèstic i la doble càrrega que suposava en sumar-se a la feina a les fàbriques, per tant, una doble càrrega. Kollontaj parteix de les dones treballadores, a qui confronta amb els posicionaments de les dones burgeses o “feministes” de l’època. En cap moment denomina “feminisme” als corrents per l’emancipació de les dones obreres: vaticina que “les feministes”, quan accedeixin als llocs que ara ostenten els homes, acabaran traint les companyes i perpetuaran aquests privilegis de classe.

Poesia que destil·la feminismes

9788416828029La poesia també pot ser un potent altaveu dels feminismes. L’antropòloga Mari Luz Esteban ens ho demostra a ‘La mort de la mare em va fer més lliure‘ (Pol·len Edicions, 2016), un poemari traduït de l’eusquera, a través del qual l’autora destil·la subtilment el seu pensament en l’àmbit de l’antropologia feminista, de la crítica al pensament amorós, les àrees de gènere, salut, cos… Sònia Moll, autora d’un llibre basat en la seva pròpia experiència de pèrdua de la mare (‘I Déu en algun lloc’) fa de prologuista del llibre. I apunta el següent sobre el títol de l’obra d’Esteban en una ressenya a Núvol: “És així com comença el llibre, amb una intempèrie a banda i banda del llindar de casa: a dins, on ja no hi ha mare, i a fora, al món, on l’absència de la mare fa possible la llibertat primigènia, la llibertat de no demanar permisos, la llibertat de ser, radicalment, a partir d’una mateixa”. A través dels seus versos precisos, a voltes només suggeridors, d’altres veritables cops de puny de sentit, Esteban proposa repensar-se una mateixa, repensar les relacions familiars més enllà del paradigma heteronormatiu. I el seu poemari  ens permet reinventar-nos, mirar-nos al mirall i resignificar les relacions que ens envolten: les amistats, els i les filles, el sexe, la vida, la llibertat.

Deixa un comentari