Secret, silencis i comunitats

@jordipanye

#recomanat He llegit tres vegades Iconoclàstia i anticlericalisme. Violència religiosa a la Catalunya contemporània (Pol·len edicions, 2013), una obra coral de Jofre Padullés, Manuel Delgado i Maria León. Allà, per primera vegada, entro en el paradigma de l’antropologia negativa, aquella que parla del coneixement que hi ha en allò que no s’ha de saber. No es tracta de secrets, sinó més aviat de silencis, silencis que sostenen llegendes, relats, comunitats, i, en el pitjor dels casos, societats.

I tot seguit em trobo amb Cosecha (Hoja de lata, 2013) de Jim Crace i traduït per Pablo González-Nuevo. Cosecha et deixa mal cos, i ho fa perquè veus en una narració, les misèries de les comunitats sustentades en els silencis. Tothom sap que als qui es culparà de l’incendi del graner no ho han estat pas, però és millor fer la vista grossa, no perseguir als veritables culpables –ja que això provocaria un daltabaix en els equilibris familiars del poble- i esperar que la cosa passi aviat. Però no passa aviat, perquè d’aquest conflicte n’hi ha que en volen treure un rendiment.

Cosecha m’ha fet pensar en una possibilitat, una hipòtesi: i si els rics, a vegades, per no anar de cara amb les seus plans acumulatius i extractius generessin desordres, que distreuen l’atenció, per després aplicar el seu pla amb total impunitat? “Doctrina del Shock” em direu. I sí, efectivament aquesta és la seva estratègia. Allò lamentable en Cosecha és que l’estratègia esdevé hàbit, i ho apliquen tant si els hi cal com si no. Això sí, sempre amb unes conseqüències negatives per als mateixos.

A mitjans de setembre, el periodista Rafa Burgos ens va passejar per l’altra cara de Barcelona. A la sala oval del Palau Nacional ens explicava que als caps de setmana acostuma a estar reservada per a sopars privats. Fa poc, per exemple, en un sopar amb alts càrrecs de la Nissan, s’hi van fer portar, ni més ni menys, que els Rolling Stones. No ho fan, només, perquè els hi agraden els Rolling’s, sinó per demostrar que el món és seu, i que si volen portar-los en avió privat per fer un sol concert, els porten i punt!

A Iconoclàstia i anticlericalisme es desfan mites sobre la violència religiosa a Catalunya, i es demostra que efectivament no va ser el moviment obrer el qui va cremar les esglésies, sinó que foren els propis parroquians en un intent desesperat de mantenir la sacralitat dels seus objectes i espais de culte.

 

Deixa un comentari