Sis recomanacions per un St Jordi de pensament crític

Les llibreteres de l’Espai Contrabandos us hem preparat sis recomanacions per aquest Sant Jordi 2018: novel·la gràfica, assaig, relat periodístic i contes infantils i juvenils. Les podreu trobar a la llibreria el mateix dilluns dia 23 d’abril, de 10 a 20:30h, i a les parades que tindrem, com cada any a l’avinguda Catedral, número 1 i al Passeig de Gràcia, 88. Us llancem un repte: que descobriu qui ha escrit què, si ho ha fet l’Aida, el Jordi o la Mar. Bona lectura!

La Lucha: perquè el còmic també és pensament crític

Fa anys vaig tenir el privilegi de ser convidada a un assentament de la comunitat Nasa, en el Cauca, Colòmbia. Acompanyades per la Guàrdia Indígena, vam fer una passejada per unes muntanyes on retrunyia l’esclat dels enfrontaments. Una de les dones que ens acompanyava havia perdut al seu fill per causa del conflicte armat i parlava de com la comunitat era una prioritat, abans que la teva pròpia vida. Em va deixar sense paraules. Però heu d’entendre’m, no parlo de persones que, armades i blindades, posen la seva vida en risc pels interessos econòmics o polítics d’uns privilegiats, parlo de defensores dels drets humans, com Vilma Almendra, Marielle Franco, Berta Cáceres i una llarga llista de noms de conegudes i desconegudes.

L’advocada Lucha Castro és una d’aquestes dones valentes, i és la protagonista de La Lucha. La historia de Lucha Castro y los derechos humanos en México (2018), una novel·la gràfica –una altra manera d’anomenar els còmics que els dóna una nova categoria–, escrita i il·lustrada per Jon Sack, editada per Adam Shapiro i publicada per Icaria editorial, en la qual les heroïnes no responen a uns cànons masclistes, sinó que responen contra la violència masclista, posant la seva vida al capdavant per defensar la de les altres. Com explica la periodista Lydia Cacho, que prologa l’edició mexicana, calia anar més enllà de la denúncia i la protecció de víctimes, feia falta algú que comprengués el sistema judicial i hi aportés llum, sentit i justícia, i aquesta és Lucha Castro.


Quan vaig entrevistar amb la Mar Carrera a
Silvia Federici a Sentit Crític, ens va parlar de la violència neoliberal, com en el cas de Mèxic. Cada vegada hi ha més homes avesats a l’ús de la violència, una violència que té com a objectiu protegir la propietat privada i defensar el funcionament d’activitats perverses que destrueixen la vida de milions de persones, una violència que també traspassa a l’àmbit familiar. Aquesta novel·la gràfica, com diu la periodista June Fernández, que prologa l’edició en castellà, dóna a conèixer qui i per quins motius persegueixen a les defensores dels drets humans, però també dóna a conèixer formes d’organització i resistència a aquesta violència.I recorda, si vols llegir contingut crític, però no et ve de gust alguna cosa tan densa com un assaig, els còmics també són una bona opció.

El per què del racisme: el cas de la Cuba colonial

“Tota investigació té alguna cosa d’autobiografia”, va dir Verena Stolcke el passat dia 15 de març a la presentació del llibre Racismo y sexualidad en la Cuba colonial. Intersecciones (Edicions Bellaterra, 2017). I es que l’antropòloga, nascuda a l’Alemanya prèvia a l’esclat de la Segona Guerra Mundial i criada a l’Argentina amb els valors sexuals llatinoamericans de l’època, viatjà a la Cuba dels anys 60 per estudiar els nous models de família nascuts de la revolució. Allà va trobar-hi coses molt diferents, i una d’elles, un extens arxiu matrimonial del segle XIX. Aquesta seria la base historiogràfica que acabaria donant sentit probatori al seu llibre.

“La pregunta cardinal es el por qué del racismo”, pregunta Stolcke. “El racismo subdivide la humanidad en una jerarquía de razas dotadas de cualidades morales e intelectuales desiguales que se expresarían en sus rasgos fenotípicos distintivos. La posición en la jerarquía racial es innata y por lo tanto hereditaria e inamovible”. El llibre es publica per primera vegada, i en anglès, l’any 1973. A la presentació a la segona edició anglesa (1989), Stolcke diu: “Los libros son como las personas, envejecen, aunque unos lo hagan con más gracia que otros y algunos incluso maduren antes de tiempo”. Té la seva substància poètica que ara, quan s’edita la segona edició en castellà, 45 anys després de veure la llum, Verena Stolcke celebri el seu vuitantè aniversari, i ho faci incorporant dos aspectes al text. El primer, és la paraula “Intersecciones” al títol; i el segon, és una presentació formidable que ve a justificar el per què d’aquesta paraula afegida.

“La Cuba colonial era una ejemplo (…) de la doble interrelacionalidad entre una concepción naturalista, es decir biologista del parentesco, la norma endogámica matrimonial, la procreación y una ideología genealógica y racial engendrada por el orden esclavista, por un lado, y lo que hoy denominaríamos un sistema sexo/género igualmente naturalizado, por otro”. La pervivència d’un status exigia (i exigeix) el control dels cossos de les dones.

Verena Stolcke cita a Pouillon: “No clasificamos porque hay cosas que clasificar, sino que al clasificar escogemos [e incluso inventamos (VS)] elementos para hacerlo”. Racismo y sexualidad en la Cuba colonial. Intersecciones. és un llibre que no ha envellit, sinó que ha embellit. Perquè cal seguir denunciant la naturalització de les diferències que generen desigualtats, i perquè la interseccionalitat (“los mayores sitemas de opresión están entrelazados”) necessita de monografies on sustentar tot el seu potencial analític i polític.

Quan els poderosos es blinden davant la crisi climàtica 

L’any 2012, l’huracà Sandy deixà a les fosques la ciutat de Nova York. Bé, la ciutat de Nova York exceptuant un edifici, la seu de Goldman Sachs a la ciutat, que disposava d’un sistema d’energia autònom per a garantir-ne el seu ple funcionament. Passi el que passi.

Aquesta és la metàfora que serveix per entendre una de les tesis principals de Cambio climático, S.A. (Como el poder (corporativo y militar) está moldeando un mundo de privilegiados y desposeídos ante la crisis climática), Nick Buxton y Ben Hayes (FUHEM, 2017), una denuncia aferrissada al model socio-econòmic capitalista que ha vist en la crisi climàtica l’oportunitat de negoci en base al següent: les condicions climàtiques tendeixen a extremar-se. Cal garantir espais de concentració dels “poderosos” on, passi el que passi, tot segueixi funcionant. I per a que aquests espais siguin blindats, anem a armar-nos de valent. Més diners per als exèrcits del Capital.

Santiago Álvarez, director de FUHEM Ecosocial, el col·lectiu que ha promogut l’edició del llibre en castellà, escriu això en el pròleg del llibre: “Este libro lanza la inquietante advertencia de que asistimos a una adaptación militarizada al cambio climático. Los efectos del calentamiento global son contemplados como riesgos políticos y de seguridad nacional desde el prisma exclusivo de los intereses dominantes en cada país. De ahí que la adaptación militarizada al cambio climático no signifique otra cosa que la respuesta a esas amenazas con ejércitos y fuerzas de seguridad privadas con la doble misión de fortificar archipiélagos de prosperidad en medio de océanos de miseria y expulsar de sus hábitats a una fracción de la humanidad calificada de sobrante o prescindible”.

En el llibre també, com no podria ser de cap altra manera, hi trobarem alternatives. Perquè front la visió apocalíptica de la crisis climàtica (“morirem sí o sí”), hi ha una visió mobilitzadora que és crítica amb les estructures de poder.

El periodisme que molesta, des de Catalunya fins al Marroc

A la mujer y a la mula, vara dura. Las olvidadas de Marruecos profundo, de Hicham Houdaifa (Ediciones del Oriente y del Mediterráneo) constitueix un acte d’atreviment perquè sacseja i revela. El reportatge, editat el 2015 a Casablanca, repassa les situacions d’abús que viuen un conjunt de dones al Marroc de diferent classe social, origen (rural o urbà), activitat econòmica: són aquelles més ignorades, precisa l’autor.

L’obra avança a un ritme lent, descripció rere descripció, testimoni a testimoni, cada vegada mostrant situacions més dures, en un crescendo narratiu. Des de les obreres clandestines de Mibladen que treballen en dures condicions les mines, les torturades per motius polítics a Ksar Sountate, a l’Alt Atles, les temporeres agricultores de Berkame, els matrimonis amb menors a Kalaat Sraghna fins, les prostitutes de Casablanca o les víctimes del tràfic de dones cap als països del Golf. El focus està en els casos més extrems. En comú hi trobem la falta de protecció de l’Estat davant les situacions de violència i l’estigma social que arrosseguen per ser mares solteres, haver estat violades o agredides, estafades, explotades.

La lectura d’aquest treball, del qual hem organitzat un acte dimecres 18 d’abril a l’Espai Contrabandos, suscita com a mínim tres preguntes. Com difondre les realitats que viuen les dones marroquines sense contribuir a estereotips colonials? És aquest un llibre només de denúncia o podria ser també una eina escrita des de la mirada feminista pensada per a l’acció? -en el reportatge l’autor entrevista força dones, però no únicament i ell, en primer lloc, és un home, fet que en condiciona la mirada-. I per últim, faltaria un retrat de l’altra cara? A quines lògiques obeeixen els homes que participen d’aquestes opressions patriarcals, en aquests negocis o explotacions laborals?

L’autor d’A la mujer y a la mula, vara dura Houdaifa, a més d’una persona molt compromesa amb els drets socials, és cofundador, juntament amb la periodista Kenza Sefrioui, d’una editorial marroquina especialitzada en l’assaig periodístic.

L’antídot d’una nena contra el racisme

La niña que curó el racismo, de l’escriptor Inongo-vi-Makomé, és una bonica faula d’una nena que cura la malaltia més greu del món, el racisme. Us imagineu un món on ningú se sentís discriminat per allò que li pogués dir la gent del seu voltant, una Terra on tothom conservés la seva dignitat sense que res (ni ningú) li afectés? És el món de la Bamboa bà Essopi, una noia que quan era un nadó va rebre una lliçó dels seus pares, davant els salts d’aigua del riu Lobé: ella, igual que aquelles cascades, tot i ser més petites que el mar que les provava d’envair, elles es mantenien fermes, orgulloses de ser el que eren, sense permetre que l’altre les sotmetés.

El relat de Inongo vi-Makomé, adreçat a un públic infantil i juvenil, s’endinsa en el racisme social que ocorre en un pati d’escola i en les reaccions dels pares implicats i la pròpia institució. Bamboa bà Essopi, malgrat els insults racistes d’una companya, aconsegueix no immutar-se després de diverses envestides verbals, fins al punt que qui realment acaba afectada negativament per la situació és l’agressora, l’Araceli, a qui la ràbia la rosega i es posa malalta.

La història de l’escriptor, dramaturg i “contista” camerunès, editada per Wanafrica edicions, fa realitat un somni, l’eradicació del racisme, a partir d’una actitud concreta i aparentment senzilla. Sense pretendre entrar en les complexitats del sistema d’opressions racistes, el conte és un exemple ple d’esperança, basat en la saviesa de la natura (o de la interpretació humana de la mateixa).

Més que un conte infantil: El primer joc d’en Jan i la Marina

Quan un conte infantil té diferents plans de lectura que pots anar descobrint segons els interessos, acaba sent un d’aquests contes amb els lloms rosegats que roman a l’habitació malgrat el pas dels anys. Quan aquests plans de lectura han estat creats de manera conscient per qui ho ha escrit i/o il·lustrat, el conte encara guanya més. El primer joc d’en Jan i la Marina és un d’aquests contes. Una història sobre embarassos, germans, complicitats, gelosia i també una història sobre parts conscients i sense violència obstètrica.

Aquest relat escrit per Montse Català, ginecòloga cofundadora de Migjorn, casa de naixements, parla d’un embaràs vist per la germana gran, de sis anys, i la relació de complicitat que estableix amb el seu germà petit que encara no ha nascut. La mare entra en el joc i els integra als dos, reconeixent les necessitats de cadascun, i intentant evitar d’aquesta manera l’inici de la gelosia. Les il·lustracions de Marc Rodríguez mostren el part de la criatura, un part a casa, en tribu i amb l’acompanyament de la llevadora. Unes il·lustracions suaus, però no només pensades per a les criatures.

El primer joc d’en Jan i la Marina (també en castellà) ha estat publicat per Pol·len Edicions, i obre una col·lecció de contes coeditada amb Migjorn. Casa de Naixements sccl i 9 Món, una col·lecció en la qual es respira la cura de la vida des de el seu inici. Pol·len Edicions és un editorial cooperativa, especialitzada en la ecoedició, és a dir, publica amb criteris que permeten minimitzar l’impacti ambiental del llibre. En aquest conte, com a tots el llibres de Pol·len Edicions, podreu trobar la seva motxilla ecològica on es comunica l’impacte mediambiental que ha tingut la producció d’aquest conte. Migjorn. Casa de Naixements és un equip de llevadores, terapeutes i altres professionals que ofereixen un acompanyament  en diferents processos vitals com l’embaràs, el part i el postpart, entenent el naixement com a part de la vida i no com un problema de salut.

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.